Humanidades para el Tercer Milenio


De cara a inaugurar próximamente Círculos de Humanidades en nuestra área de itinerancia (la Seu d’Urgell, Cardedeu y Mahón) revisito el siguiente ensayo, escrito hace diecisiete años, y todavía de plena actualidad. El contexto al que pertenece es todavía el mundo universitario…Los nuevos Circulos de Humanidades que ahora propugno van a tener un carácter más directamente incisivo en el CONÓCETE-A-TI-MISMO tal como conviene a la formación de adultos.
Pero para ir calentando motores el escrito vale. Explica que las Humanidades son un enfoque cognoscitivo adecuado a las épocas de crisis de civilización, como la presente. Florecieron al final de la Antigüedad greco-romano-egipcia; y también al descomponerse la Cristiandad medieval, en el período llamado Renacimiento. Se centran en el Conocimiento de Sí Mismo, y lo practican sintetizando métodos y conocimientos provinentes de distintas lenguas, civilizaciones y tradiciones espirituales: en el mundo actual actúan de puente entre Oriente y Occidente, entre países pobres y países ricos, entre ateos y creyentes. Se transmiten mediante palabras, imágenes y las artes  en general. Trascienden la separación entre “ciencias y letras”. Utilizan el simbolismo, la mitología y aprenden de todas las culturas, incluidas las supuestamente indígenas o “primitivas”. Unifican los puntos de vista aparentemente contradictorios, porque el Conocimiento al que nos abren se halla más allá de toda lógica. Se refieren a lo verdaderamente Universal, a la Sabiduría Perenne del género humano. Son variadas, polifacéticas, generan redes de gracia, amistad y hermosa colaboración. Siempre para reconocer la libertad innata, la fraternidad natural y esa belleza que a todos nos iguala desde que nacemos.
Pongo a continuación el texto entero. Seguiré informando y dando novedades.

HUMANITATS PER AL TERCER MIL·LENNI

               Josep Olives Puig

Barcelona 06.04.01[1]

            Amb aquest títol pretenciós volem atreure l’atenció dels que estem directa o indirectament involucrats en tasques d’ensenyament (alumnes, professors, pares, mestres, polítics i gestors) vers un tema tant rellevant i actual com és el de les humanitats, punt de referència important per a la societat del nostre temps. Repetidament és invocat el seu nom desde diferents àmbits i en situacions diverses, com un senyal orientador, un leitmotiv ideològic, havent-hi unanimitat sobre el seu valor formatiu, i sobre els beneficis que pot reportar-nos el seu conreu.

Les humanitats van ésser descobertes, per així dir-ho, en una època de grans canvis com fou el final de la Cristianitat medieval i l’inici del món modern, amb el moviment cultural que avui anomenem Renaixement. Avui segurament estem davant d’una situació històrica que també reflecteix grans canvis en la mentalitat i les formes de vida, amb tots els desgavells i revisions d’idees que això comporta, cosa que explicaria la renovada actualitat de les humanitats, i el creixent interès que desperten. Se les reconeix com a disciplines molt adequades per a la formació dels joves d’aquest temps. I això ens obliga a anar més enllà dels estereotips de costum, que ens feien veure les humanitats com a disciplines interessants, però poc útils i escassament aplicables a una pràctica professional concreta.

Empíricament es constata que una gran majoria dels que exerceixen funcions dirigents a la nostra societat, sigui en l’àmbit públic o el privat, és gent que ha gaudit prèviament d’una educació humanística. No ens ha d’extranyar: el conreu de les humanitats ens ajuda a pensar de manera global, i ens acostuma al tarannà filosòfic davant de la vida. Ens invita a tenir una visió de conjunt davant de qualsevol problema, descobrint gran nombre de relacions entre els elements i les idees que en formen part. Ens porta a pensar el que és important, a distingir la diferència entre lo rellevant en una questió i lo que és accessori. Sobre tot ens acostuma a tenir en compte la persona humana i el seu valor. Tot això son coses adients a les necessitats actuals, i és obvi que formen part essencial de l’equipatge d’un bon navegant per una societat complexa com és la nostra, i en procés constant de canvi.

Tot professional sap, per exemple, que els problemes importants i més difícils que es plantejen en l’exercici de la seva tasca no son pas els problemes tècnics, ni els problemes d’informació, ans els que van més enllà de l’àmbit estrictament  professional. Son els que atenyen directament a les relacions humanes, els conflictes entre individus, la incomunicació, i tota mena d’obstacles psicològics i personals que afecten sempre les relacions de treball, i avui potser més que mai.

La societat del nostre temps, altament evolucionada i tecnificada, ha generat com un dels seus principals aspectes la cultura i els medis de masses, lo qual comporta haver de topar contínuament amb el perill de la massificació. Si aqueixa comporta un risc, és en tant que implica una deshumanització de la vida i de les relacions entre persones. Per tal d’evitar-lo, els responsables socials i polítics acostumen a senyalar la importància de que tot país gaudeixi d´una bona societat civil, això vol dir una sòlida i variada xarxa de institucions i grups socials generats partint d’iniciatives cíviques i articulats en torn d’interessos humans solidaris i constructius. Doncs bé, les humanitats poden ser un bon catalitzador per a aquesta tasca: son generadores de societat civil, ja que estan directament encaminades a fomentar el coneixement de l’home concret i això sempre comporta la descoberta de valors, idees noves i iniciatives de co.laboració.

En aquesta labor civil tan característica d’avui hi destaca el fet del pluralisme d’idees, típic del món modern, i també el fenòmen nou de la multiculturalitat, que esdevé un dels reptes més importants de la nostra “casolania global”, pels greus problemes que planteja, ètnics, religiosos, polítics… sovint amb manifestacions de violència bèl·lica o discòrdia civil. També en aquest punt la formació en humanitats pot ser d’una gran ajuda, fins al punt de presentar-se com antídot necessari a certes idees avui encara genralitzades, que denoten una concepció limitada de la naturalesa humana i social.

Ara bé, tot això no treu que el sentit que es dona a les humanitats és sovint ambigu, o massa vague, i per tant val la pena dedica’ls-hi una reflexió intel.lectual sossegada, especialment duta a terme entre els polítics, gestors, professionls i responsables en el vastíssim entrellat de relacions que és avui l’ensenyament en els seus diferents graus i nivells. Aquesta és la justificació de jornades de reflexió i debat, com el simposi “Humanitats per al Tercer Mil·lenni”celebrat a la facultat d’Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya. el 16 de desembre de 1999, el qual motivà el present escrit.

 

*

És adient per tant que ens preguntem al començar aquest tercer mil.lenni de la nostra era, què signifiquen avui les humanitats… Quan sentim anomenar la paraula “humanitats” desseguida pensem en èpoques històriques, autors,artistes, obres d’art, de ciència i literatura, que, resplandeixen pel seu valor perenne, com a punts de referència importants per a la nostra cultura. Ens hem referit ja al Renaixement europeu dels segles XIV, XV i XVI, que fou el període fundacional de la modernitat: època de gran creativitat cultural, on fou dissenyat el model de civilització que bé o malament ha perdurat a Occident fins als nostres dies, i que els europeus, en certa manera, hem exportat a la resta del món. Podríem també referir-nos a un període remot, i bastant similar, com foren els segles inmediatament anteriors i posteriors a l’inici de la nostra era. Fou l’època anomenada de vegades “hel.lenística”, on el fulcre civilitzador es trobava principalment a la ciutat d’Alexandria; època també de canvi, de síntesi de coses diverses, i de gran creativitat intel.lectual i artística. També aquesta fou una època plenament identificable com humanística.

Observi’s que en dits moments crucials de la història de la civilització es tendeix en certa mesura a situar l’home en el centre d’atenció de tots els enfocaments culturals. Se’l pren com a idea clau, com el lloc de concreció de tot el saber, i sobre tot com a objecte prioritari de conreu. Segurament és una bona manera de no perdre’s en una situació de canvi accelerat, on coexisteixen multiplicitat de formes i valors heteròclits. L’estudi dels esmentats períodes on particularment es desenvoluparen les humanitats, ens pot ajudar avui encara a copsar-ne al sentit. No pas per a retornar a les formes passades, ans com una orientació intel.lectual. En certa manera els seus desenvolupaments, pel fet de centrar-se en el coneixement de l’home, en el sentit més universal, segueixen sent encara vigents.

Hem emprat més amunt l’expressió “conreu de les humanitats”, però és més correcte dir: el conreu de la persona humana mitjançant les humanitats, les quals, en aquest sentit, serien una mena d’abonament pel creixement personal-valgui la comparança… L’herència que elles constitueixen per a nosaltres està composta de vestigis del passat, llengües i coneixements de l’antigor, fragments de la nostra història, que son reconeguts i valorats per la seva virtut estimulant i transformadora pel que fa al desenvolupament humà. Comporten el coneixement dels autors clàssics, i de les grans obres d’art (pintura, escultura, música, arquitectura, etc.) que conformen el patrimoni de la nostra cultura. Tot aquest llegat històric, altament informatiu, i penetrat de valors humans, és imprescindible com a punt de referència per a la formació de l’home actual, i això malgrat que els temps sempre convien, tot exigint-nos una contínua reinterpretació. Observi’s, que no només es tracta de coneixements en el sentit convencional o informatiu de la paraula, ans en prímeríssim lloc es tracta de produir un contacte directe amb la bellesa, que el coneixement de les grans obres d’art propicia. No ha estat debades que Nikolas Roherich, gran humanista dels temps moderns a l’àmbit de Rússia, ens ha insistit tant en aquest punt crucial: és mogut per la contemplació d’obres belles, que hom es sent principalment mogut a la realització d’accions bones.

 

*

Per tal de superar l’ambigüitat, que més amunt mencionàvem, sobre el sentit que cal donar avui a les humanitats, podem recordar que malgrat tot hi ha generalment al seu respecte alguns punts de coincidència fonamentals, tota vegada que hom hi reflexiona. El primer punt és que les humanitats, pel seu mateix nom, es refereixen directament a l’home en el sentit més universal. Imipliquen l’afirmació de la dignitat humana i ens ajuden a poder copsar què significa el conreu de la personalitat. En aquest sentit ens ofereixen un contrast en front dels plantejaments que tendeixen a instrumentalitzar l’home, o a reduir-lo a un mer objecte, privilegiant unilateralment els seus aspectes materials i quantitatius. Això és el que succeeix tantes vegades avui dia, quan considerem l’individu i la societat des dels enfocaments economicistes, oblidant-nos de que per sota el fonament econòmic de tot problema hi ha el “factor humà”, que cal tenir present; quan volem entendre el millorament social  com una questió científica, oblidant que la felicitat de la persona, en la mesura que es pugui aconseguir, vé sempre en primeríssim lloc de la vida interior, així com també de la qualitat de la interacció humana concreta en l’ací i l’ara, cosa que la ciència convencional mai podrà aprehendre; o quan caiem en les il·lusions de la tecnolatria, oblidant que les noves tecnologies, valuoses, i útils en tants aspectes, mai podran lliurar-nos dels perills més grans per l’home, que venen de l’home mateix, quan aquest cau en l’estupidesa o la barbàrie. El nom de les humanitats porta en certa manera inclòs l’antídot d’aquestes metzines de totstemps, i que en el nostre se’ns presenten sota els noms de l’economicisme, el materialisme, el fanatisme, el dogmatisme cientifista o la ja esmentada tecnolatria… entre altres.

Les humanitats, doncs, ens ensenyen a recordar el lloc central que té en principi la persona humana dins de tot sistema social i polític. Aquest lloc correspon a la dignitat de la seva condició li pertany ab orígine, de manera intrínseca, pel fet mateix de ser home, igual en tant que persona als altres homes, i gaudint ensems de llibertat. La dignitat de la persona humana, aquí només toscament al.ludida, insondable en el seu contingut, tal com ho palesa el testimoni dels savis i místics de totstemps, queda també reconeguda i reflectida en les modernes declaracions de drets, que son el principal punt de referència i coincidència per a la organització i el bon aconduiment dels Estats i de la societat mundial de nacions avui en marxa. El ciutadà, això és la persona humana en sa plena dignitat i respectabilitat, hi és considerat el subjecte últim dels drets, i per tant també de la sobirania. Això vol dir que en matèria social i política, en el plà humà, no hi ha res que li estigui per sobre, i només per extensió, i metafòricament, podrem parlar de la dignitat o sobirania dels col.lectius (pobles, Estats i nacions) i dels seus drets. Invertir els termes posant per devant de la dignitat humana la d’un col.lectiu és abocar-se al perill de caure, com ja s’ha fet tantes vegades en les formes de massificació, terrorisme, barbàrie, tirania o totalitarisme. Totes aquestes son formes d’oblit de la dignitat humana, que des de les humanitats hem de remarcar i analitzar degudament.

 

*

Una de les principals maneres d’afirmar avui la dignitat humana és afirmar la llibertat de la persona. No només en sentit material i exterior, tal com acostuma a fer-ho la ideologia liberal, sino sobre tot en el sentit humà més genuí, aquell que es desprèn del lema crístic: “la veritat us farà lliures”, sobreentenent que és humà ésser lliure, i que la llibertat s’aconsegueix principalment amb la recerca de la veritat. Aquesta mena de recerca és el nucli de les humanitats, ja que ens porta a la indagació sobre la persona humana que és tot hom. I observem que això mateix és el que recomana el pensament antic, quan el filòsof ens recorda que a la porta de l’oracle dèlfic, estava escrita la frase “conèixe’t a tu mateix i coneixeràs el món”.

És també evident que no tothom sent la inquietud humanística de la mateixa manera, i que en el conreu universitari i acadèmic de les humanitats s’observen, com és lògic, diferents nivells i graus d’interès i compromís. En una societat amb tendència a la massificació no serà però mai inútil recordar fins quin punt és important mantenir encesa la flama del coneixement humà com el centre mateix de tota formació i estudi. Això, al menys, és lo únic que ens pot salvar dels perills de la deshumanització, i de les moltes tendències reduccionistes de la dignitat humana. Correspon doncs a les humanitats, avui més que mai, defensar i conrear aquest original i fonamental principi, garantia última de la llibertat i la dignitat humanes, com és el compromís i la pràctica del coneixement de si mateix. Al compartir aquest coneixement és quan es formen les minories i els grups humans que en el futur es comprometran en la tasca comuna d’edificar la societat civil. La societat no és pas l’Estat qui la crea, ans l’home mateix, per projecció de la pròpia naturalesa, degudament reconeguda i compartida. Esdevé llavors molt important, en matèria d’ensenyament i formació, saber reconèixer els grups i les minories – en el bon sentit de la paraula, al qual ens referim, totalment lliure de connotacions “elitistes”- ja que son ells els qui arrosssegaran i fecundaran culturalment a la resta, actuant com a veritable antídot en front de la massificació, tal com ja ho advertia Alexis de Tocqueville. No d’altra font es crea la tan desitjada societat civil.

 

*

Aprofundir en el coneixement de la persona, és a dir, concretament, en l’autoconeixement, és en realitat la finalitat mateixa de la filosofia, la qual, així entesa, és l’activitat humana per excel.lència i una de les més convenients i saludables… Pel que fa al conreu de les humanitats,  convé no oblidar aquest paper tant important, tant bàsicament humà, i tant poc especialitzat” que té ab origine la filosofia, ja que avui sovint es creu que la filosofia és sobre tot una tasca acadèmica especialitzada, per a molts, abstrussa. Altres consideracions impliquen que en gran part l’home es desconeix a si mateix, o com diriem avui: només empra una centèssima part de les facultats del “cervell”. De portar a l’extrem aqueixa ignorància, en provénen tots els mals, i recordar-ho, tractant de posar-hi remei, tot fomentant l’autèntica filosofia, el coneixement concret que l’home pot adquirir de si mateix, és una cosa molt important que ens situa al cor de les humanitats i no hi ha res més fonamental en la mena d’estudi i disciplina que amb elles es fomenta.

La creença en la dignitat de la persona humana ha esdevingut una de les principals característiques de la religiositat del nostre temps. Però sovint es limita a formes massa teòriques, àdhuc dogmàtiques. S’afirma en tota situació opressiva, injusta o inhumana la dignitat de la persona, repetint les declaracions de drets, com si el seguir-les fos una mera questió de creença, d’adhesió ideològica, o de comprensió racional. Sabem que això és insuficient, ja que el menyspreu de la dignitat humana succeeix precisament quan prevalen els factors irracionals no controlats conscientment. Per a poder-ho fer hi ha una questió molt important, que les declaracions de drets donen com a implícit, però que caldria explicitar ben clarament des de la reflexió humanista. Això és que la dignitat humana, la categoria de persona, encara que pertany essencialment a tothom, pot ésser disminuida, obscurida, tapada, àdhuc oblidada, per falta de conreu, pel mal viure, per ignorància, conformisme, panxacontentisme o també, en casos extrems, per mala voluntat, tal com abundantment ens ho il.lustra i explica el pensament dels autors clàssics. Això succeeix perque l’home és lliure, i la llibertat comporta la fluctuació constant entre les possibilitats evolutives i les involutives, difícils de conèixer i encara més d’ésser correctament elegides i administrades. Aquí entra en joc un dels principals temes de la vida humana.

Certament l’home no està sol i la societat en general l’influeix constantment de moltes maneres així com ell hi té també recíprocament influència. Però essent l’home molt més que la societat, ontològicament parlant, en última instància trobarem sempre al fons de la questió la llibertat de l’home davant de l’alternativa de desenvolupar amb treball i esforç la pròpia personalitat (dret fonamental expressat a l’article nº28 de la Declaració de Drets Humans de les Nacions Unides de 1948), o de girar-se d’esquena a aquesta tasca, optant per la facilitat de les possibilitats involutives de la pròpia naturalesa, perdent llavors en una o altra mesura la dignitat. Aquest és un punt molt important de l’humanisme, que demana avui més que mai seriosa reflexió. El pensament clàssic l’ha tractat abundantment, per exemple Ciceró en El Somni d’Escipió, representat per Rafael en el cèlebre quadre conservat a la National Gallery de Londres…on apareix el cabdill romà sota la figura d’Hèrcules jove, havent d’elegir entre dues donzelles que representen el vici i la virtut. La mitologia sovint ens fa somriure pel llenguatge imatjat que empra, i per la seva manera contundent de dir les coses… però l’humanisme sempre l’ha valorada a l’hora de plantejar les questions de més substància, com aquesta que ens ocupa.

La virtut és sens dubte un tema irrenunciable a l’hora d’aprofundir realment en la filosofia i el coneixement de l’home. La mitologia actual no ha deixat pas de tractar aquesta qüestió, tal com ho podem reconèixer p.e. en el cicle fílmic de la Guerra de les galàxies, pel que fa a la teoria de la virtut -o de la “força”- aquesta epopeia ens ofereix moltes més possibilitatss especulatives del que pot semblar a primera vista des de l’enfocament racionalista, avui encara dominant, però que convindria anar afluixant si volem progressar intel.lectualment i humana, tal com ho recomanen grans pensadors i científics del nostre segle. En aquest punt no ajuda pas gaire el prejudici d’atribuir sempre a “la societat” la culpa de totes les coses, com si la virtut no existís, i el benestar de l’home fos una mera qüestió d’enginyeria social i política.

El tema de la dignitat humana és doncs inseparable del tema de la virtut. Aprofundir-hi suposa d’entrada admetre una paradoxa: La dignitat humana pertany a tot home per naixement, ja que neix essent persona, però a la vegada aqueixa dignitat original i essencial de cadascú és una cosa que ha d’ésser desenvolupada. Potser Aristòtil diria que allò que tenim en potència ha de ser actualitzat. En tot cas és obvi que la personalitat humana és una cosa que cal conrear, encara que només fos per a conservar-la en la seva puresa original, i cap filòsof ni pensador ha posat mai això en dubte, i ja és molt copsar bé aquesta idea tant bàsica: això és que la dignitat humana, tot i essent essencial, i essent el segell de la igualtat original de tots els homes, no està automàticament garantida, ni és una cosa que es pugui tenir sense esforç ni gran sacrifici, fins al punt d’haver d’afirmar que la vida humana és un treball continu de l’home amb si mateix, sovint col.laborant amb la naturalesa, però també moltes vegades contra els automatismes i les tendències instintives i programades que la naturalesa comporta.

La ciència social i política clàssica entén que la felicitat depèn del perfeccionament de la persona humana, i que aquest és el fonament de tota vida social i política, i que no hi ha cap altra raó de ser per els Estats, les nacions, les tribus, les famílies, i les institucions comunitàries en general. No és ociós recordar veritats tant bàsiques, i menys avui, que la sociologia i la ciència política, degut a les seva progressiva especialització en questions particulars, han perdut molta volada filosòfica i humanista. També de vegades l’avenç econòmic i tecnològic de les nostres nacions tendeix a presentar-nos erròniament el progrés com una cosa fora de nosaltres mateixos, o inclús contra nosaltres, tot comportant una progressiva alienació o un perill de destrucció massiva de l’entorn natural i de la nostra espècie. Aqueixa comfusió és frequent en pensament vulgar i convé assenyalar-la, declarant que no pot haver-hi cap progrés digne d’aqueix nom que no sigui en primer lloc un progrés de la persona humana, amb tot el que això implica de realitat i concreció en el cas de cadascú, en l’ací i l’ara. Altrament el progrés de les nacions, o de la societat, etc. seria un autèntic Moloch, un ídol com aquells que contínuament desenmascaren els profetes bíblics.

La constatació d’aquest fet cabdal, com és la necessitaat de conrear i desenvolupar la personalitat humana, és el que explica el sorgiment de l’humanisme com a ideari filosòfic, i l’establiment de les humanitats com un dispositiu programàtic encaminat a assegurar i promoure el progrés de la persona humana. D’aquí arrencà el mencionat Renaixement, als inicis de la modernitat europea, el qual es perllongà en els diversos corrents humanístics que al llarg del s.XVIII promogueren els ideals de la paideia, de la bildung, o de la il.lustració, també anomenada pels americans “il·luminisme”, la filosofia de les llums, entenent que les “llums” i la cultura eren un dret i una necessitat de tota persona. Fruit d’aquesta revolució cultural és la importància que atorguem les societats modernes a l’ensenyament, i l’existència real d’uns resultats extraordinaris: l’alfabetització de la població, la creació d’un aparells públics de docència, informació i cultura, l’accés general a l’ensenyament en els diferents graus, l’existència d’una majoritària classe mitjana lletrada participant d’una quantiosa cultura de masses i amb possibilitats reals d’accedir a vastíssims canals i xarxes d’informació. No recordem cap precedent històric que es pugui comparar a aquest fenòmen típic de la modernitat, que afecta ja a tots els paisos del món, malgrat que sigui en graus diversos d’intensitat i qualitat, i salvant el greu defecte d’haver mantingut, i encara exagerat, les diferències de poder, riquesa i categoria social, entre classes, grups i comunitats de població.

Haver fet accessibles les lletres i la cultura d’una manera tan extensa arreu del món és certament un gran èxit que posaria potser molt contents a molts dels il.lustrats europeus setcentistes. Avui, però, tot això no ens sembla suficient, i el punt de vista de les humanitats ens pot ajudar a plantejar quines son les mancances i la manera de posar-hi remei. La primera observació és que cal rescatar els plantejaments educatius dels punts de vista merament quantitatius i economicistes. Potser ja no es tracta tant d’augmentar els recursos en educació –malgrat que aquests certament son importants- com de replantejar-ne els continguts. Semblant replantejament podrà ajudar també a corregir les desigualtats que observem en el terreny de la cultura, i també les desigualtats de tot ordre que tant preocupen a la nostra consciència moderna. Una rectificació important vindria d’adonar-se que el programa de l’humanisme il.lustrat considerà, no sense certa raó, que el pitjor dels mals de la persona i les comunitats humanes, venia de la ignorància, de l’analfabetisme, de la incultura, i partint d’aquesta idea donà un èmfasi unilateral a les formes racionalistes de la cultura, que han dominat de manera quasi exclusiva l’ensenyament oficial europeu dels últims segles. Això ha produït una població informada, capac d’augmentar els coneixements, formar-se opinions, i capaç de manejar medis tecnològics. Cal reconèixer que semblant augment de possibilitats de vida, de coneixement i acció, ha representat, per comparança amb altres èpoques, un gran augment de poder. Això és una cosa beneficiosa en principi, però també pot esdevenir perillosa si no va acompanyada d’altres formes de desenvolupament humà que el programa racionalista no pot garantir i sovint ni tan sols contemplar.

 

*

 

Cal també el desenvolupament de les bones qualitats del cor humà. No basta la freda intel·ligència en sentit racionalista. Avui ha esdevingut popular la idea que l’autèntica intel·ligència és “intel.ligència emocional”. També ha de ser intuitiva, com ja sabien els antics i primitius, que la cultivaren sobre tot per via mítico-simbòlica. Per aquest motiu és avui de gran actualitat recordar un dels temes típics dels humanistes, com és el que afirma la unitat essencial entre ciència i art. No és fàcil tornar a ajuntar en la praxis acadèmica aquestes dues coses que el costum de tres segles de racionalisme ha separat com si es tractés d’enfocaments antagònics davant de la realitat. Per una banda s’ha creat un món de la recerca científica on l’art, amb totes les coses que l’acompanyen (intuició, bellesa, sentit de la proporció, el ritme, l’equilibri,etc) n’està quasi del tot absent; i per altra banda s’ha generat un món artistic on la recerca sovint es desentén dels continguts intel.lectuals, i es va reduint a questions de mer formalisme, cada vegada més buidament estetitzants, quan no cau pura i simpement en la irracionalitat, tant freqënt com a reacció dins de la cultura racionalista. Hi ha prous senyals en el moment actual per intuir que cal retornar a la dita tomista “ars sine scientia, nihil”, que cal completar amb la seva simètrica “scientia sine arte, nihil”… O potser encara més concretament, podriem avui precisar que “scientia sine pulchritudo, nihil”. Entenent que no hi pot haver apropament a la veritat quan hom s’allunya de la bellesa, com passa tantes vegades en l’actualitat, quan la ciència racionalista i positivística esdevé deshumanitzada, antinatural i àdhuc perversa, com pot constatar-ho qualsevol que no hagi perdut contacte amb el sentit profundament artístic que implica la humanitat, en observar que ens han acostumat a considerar com una cosa normal determinades “pràctiques de laboratori”.

En aquest sentit, caldria que ens preguntéssim en el món acadèmic: com es pot fer per a posar-se en disposició de reconduir la recerca científica dels nostres dies cap a un tarannà de tipus artístic, poètic, místic, com el palesen els més grans matemàtics i físics del món contemporani (Einstein, Heisenberg, etc), i això particularment pel que fa a la investigació sobre els orígens de la vida, el seu misteri, els seus admirables desenvolupaments. Potser aquí caldria recuperar alguna cosa de l’antic sentit de la sacralitat, massa oblidat per la pràctica científica convencional i comercial. També potser caldria desenvolupar d’una manera més ampla la idea tan moderna de la “intel.ligència emocional”. Hi ha determinats temes de recerca científica que no poden encarrilar-se humanament si només son dirigits per la raó calculadora de profit, i per l’afany indiscriminat d’augmentar el poder informatiu. Rera la noció d”intel.ligència emocional”, avui tant de moda, es pot segurament recollir algún element d’humanitat i de sensibilitat “femenina”, capaç d’atemperar l’imperant masclisme científic guiat pels criteris de l’augment del poder racional i tecnològic a ultrança. En tot cas és evident que el sentit de l’estètica, i el gust per la bellesa a tots els nivells, son també a la seva manera criteris de veritat, que cal no menystenir, seguint l’exemple dels grans humanistes, com Leonardo da Vinci, gran científic, gran enginyer i gran artista.

Hem al.ludit més amunt a la importància de la mitologia, de cara a plantejar temes humans, ètics i filosòfics, de gran importància. Aquest és un altre gran element a tenir en compte per tal de reconnectar en el món acadèmic la ciència amb l’art. La mitologia, junt amb el simbolisme estan sempre presents en els discursos intel.lectuals més importants, colpidors i rellevants del gènere humà. No hi ha civilització que no els hagi emprat per a testimoniar i servar els coneixements més importans, més humans, del seu llegat històric. Tota religió, tota gran filosofia, no pot existir al marge del llenguatge “mític” i simbòlic, en el sentit fort de la paraula. Avui son molts els coneixements que tenim al respecte, donat el gran progrés dels estudis en aquest terreny, que caracteritzen, com una de les principals conquestes intel.lectuals les ciències humanes de la segona meitat del segle XX. No és aliè a aquest fenòmen el gran coneixement que la mundialització ha aportat sobre altres cultures, filosofies i religions, algunes mal jutjades a primera vista com a “primitives”, però que finalment han resultat interessantíssimes per a la recerca intel.lectual contemporània i pel coneixement de la naturalesa humana en allò que té de més universal. Menys que mai està justificada avui una idea de de la recerca i l’ensenyament que exclogui dels seus plantejaments científics el discurs mítico simbòlic, el qual ha d’ésser redescobert pels estudiants universitaris d’avui, si és que se’ls vol fer avançar un nou grau en el coneixement del món, la societat i la persona humana. Aquesta mena d’enfocament, tant típic dels grans humanistes, demana alguna cosa més que el desenvolupament de la mera racionalitat lògica dels positivistes. Necessita el desenvolupament de la intel.ligència intuitiva, veritablement supra-lògica, tal com ens la descriuen ja els grans filòsofs grecs i llatins del passat. Dit desenvolupament intel.lectual és també el que permet trascendir el fals dilema racional/irracional, que tan ha gravat l’aporia intel.lectual del pensament filosòfic i científic setcentista de rel il.lustrada. El desenvolupament actual de les humanitats implica necessàriament la recuperació de la idea de lo supra-racional, com la qualitat més essencial i superior de la intel.ligència humana. Els simbolismes i la mitologia son algunes de les seves eines indispensables.

 

*

Les humanitats impliquen una sòlida consciència històrica. Això els escau en tant que formes de coneixement que son aptes per a fer la transició entre dues èpoques, entre cultures diferents, entre mentalitats, religions i filosofies, que a primera vista no s’avénen, elles ens ajuden a fer-les compatibles en la mesura del que és possible. Hem observat més amunt que les humanitats es desenvolupen especialment en moments de gran canvi de civilització. Ens porten a reconèixer els valors més universals, i per tant les coses més permanents quan a la naturalesa humana, la societat i la política: les més dignes d’ésser tingudes en compte en èpoques difícils. Ens ajuden a fer una síntesi, descobrint punts de coincidència entre plantejaments aparentment incompatibles. Aquest tipus de tasca es pot considerar com un desenvolupament de la consciència històrica, consciència històrica que corre el risc d’oblidar-se per desorientació en aquests períodes afectats per la barreja i el canvi sobtat…Recordem que els dos grans períodes de desenvolupament de les humanitats foren l’època alexandrina i el Renaixement europeu, als quals hem ja fet referència, i els quals, com la nostra època actual, es poden caracteritzar per aquells trets distintius.

Desenvolupar la consciència històrica, com bé ho recorda Ortega i Gasset, significa orientar-se humana i culturalment, per tal de no caure en la desorientació que acompanya els estats de massificació, anomia i barbàrie. En aquest sentit podem adonar-nos de que avui és urgent recapitular i sintetitzar la nostra història, esdevinguda, potser més que mai, una història universal, mundial, globalitzada. I això ens apareix com una tasca humana i formativament urgent per a l’home actual, si no volem caure en les formes de particularisme, etnicitat i “parroquialisme” que sorgeixen perillosament una i altra vegada, com una mena de reacció d’autodefensa en aquells llocs on la desorientació, la injustícia i la incultura fan que es perdin els principals punts de referència humans.

Començant per la història més propera, la europea, des de les humanitats és habitual reconèixer-hi com a fonamental el llegat greco-romà, sense el qual no hi hauria ni conceptes ni institucions ni valors, com els que fonamenten i inspiren la política, la ètica, la cultura i la disposició mental del ciutadans del nostre món. Això és generalment acceptat per tots els intel.lectuals, educadors i dirigents; queda reflectit en el tarannà general que inspira els programes educatius públics i privats en els seus diferents nivells. Hi ha però un altre aspecte de la nostra civilització, igualment imprescindible, que no sempre és tingut en compte quan ens plantejem recuperar el sentit de les humanitats. Aquest és el llegat judeo-cristià, al qual pertany la religió catòlica, en les seves diferents versions (ortodoxa, catòlica i protestant), però que és més ampli que el fenòmen religiós stricto sensu, fins al punt d’impregnar totes les institucions, mentalitats i formes de la cultura, d’una manera tant o més essencial que el llegat cultural greco-romà. Això no sempre és tingut en compte, i tendeix a oblidar-se en els programes de l’ensenyament oficial. Existeixen, però, raons històriques per a tal oblit.

En front de la judeo-cristiana, l’herència cultural greco-llatina ha estat magnificada des de punts de vista que son tinguts per humanistes. Això ja es pot observar a partir del Renaixement. Cal entendre-ho com una reacció lògica davant d’una tradició religiosa esdevinguda sovint massa opressiva, lo qual vol dir mancada d’autèntica espiritualitat, i generalment confinada dins els límits d’una teologia d’escola de caire cada vegada més racionalista. La reacció anti-religiosa es produí a partir d’aquell moment en molts àmbits intel.lectuals d’Europa, i marcà moltes vegades determinats plantejaments de l’humanisme, que aparegueren sovint com a “pagans”, o inclús com a anti-cristians i ateus en èpoques posteriors. Aquest tipus de plantejaments reactius, que marcaren amb el seu laicisme la història europea dels últims segles, si bé no son justificables, son al menys explicables. Però certament no son propis del corrent humanístic central: el que partint de Dante i els Fedeli d’Amore es consolida a l’Acadènia florentina del Ficino i el Pico de la Miràndola. Tampoc son adients al punt de vista humanista i universal escaient als nostres dies, encaminat a recuperar urgentment una consciència històrica adequada a les noves necessitats del moment actual. A tal efecte convé anar superant aquest tipus de plantejaments, afectats de dualismes ideològics, i trobar la manera de promoure altra vegada el record de la unitat essencial de les dues branques culturals que conformen la nostra civilització europea: el llegat greco-romà, per una banda, amb tots els seus aditaments (egipci, celta, etrusc, ibèric, germànic, etc); i, per altra banda el llegat judeo cristià, centrat en la tradició espiritual que queda reflectida en els escrits de la Biblia (antic i nou testaments) i que ha estat el model principal de tota la política, les formes ètico-socials, l’art i la literatura, que conformaren el nucli principal de la unitat d’Occident durant els dos últims mil.lennis de la nostra història.

Cal, a més a més, reconèixer una certa assimetria entre aquests dos llegats, a favor del segon. Això no és fàcil degut al pes dels prejudicis anti-religiosos que encara perduren en els medis intel·lectuals del nostre món actual, però que potser és hora d’anar afluixant, ja que els temps han canviat. Les defenses contra l’excessiu poder de les institucions eclesiàstiques, les reserves davant l’integrisme religiós i la prevenció davant d’altres formes de corrupció de lo espiritual, son coses que avui en gran part ja han perdut la seva raó d’ésser als païssos avançats d´Occident. Més aviat cal atendre-hi al problema de la pèrdua general de la religiositat, o, el que ve a ser el mateix, al desplaçament de dita religiositat vers àmbits socialment perillosos, com son les identificacions ètniques i nacionals, o els fonamentalismes de la Modernitat, siguin de caire economicista o tecnolàtric. Per una questió d’equilibri i de justícia històrica, caldria reconèixer la importància del llegat judeo-cristià, tota vegada que el laicisme està plenament assumit en els Estats de l’antiga cristianitat, i dins d’aquest àmbit ja no hi ha cap força social que el questioni. A tal efecte , podria ser de gran ajuda el reconèixer, més enllà de la pertinença a la religió, en sentit confessional, la pertinença de tots els europeus a una tradició cultural cristiana, més enllà de tot dogmatisme, com la participació natural d’un valuós llegat històric i artístic, on la religió és un dels elements, ofert a la lliure disposició dels ciutadans sense cap mena de obligació ideològica ni coacció de la consciència, com les que han estat practicades als últims segles d’Europa. Reconèixer aquest fet objectiu i assumir-ne les obligacions, tant com els aventatges, no suposa questionar cap dels drets fonamentals de la persona, ans tot lo contrari.

Recuperar la cultura judeo-cristiana, tan essencial i necessària per a Occident, exigeix potser com a contrapartida, o com a paradoxa, saber també recuperar per a la majoria una concepció de la religió més light, en el bon sentit de la paraula – manllevant aquesta feliç terminologia a Johann Galtung – i salvant les necessitats de les minories més religioses i practicants, que no tenen perque obligar a la majoria, ni tampoc excloure-la… La comunitat, en sentit religiós, és una cosa diferent d’un grup en sentit sociològic. Aquest és un punt molt difícil, sobre el qual rarament es pensa políticament, i que des del punt de vista del cultiu de les humanitats mereix ésser desenvolupat, cosa que aquí no podem fer. Caldria, per exemple, trascendir la divisió dualista del medis i pràctiques docents entre religiosos/no-religiosos, però més important i previ, és clar, seria superar semblant dualisme en el pensament d’aquells qui es dediquen a ensenyar. En tot cas caldria reformular una pregunta del tipus “¿cóm aconseguir que l’irrenunciable llegat judeocristià –eix principal d’Europa i la civilització d’Occident- pugui beneficiar al màxim a tothom, tot deixant de ser un obstacle i un ennuig per a bona part de la població, que només el reb en versió negativa?” Posar-se en camí d’anar trobant respostes a dita pregunta seria recuperar per a les humanitats d’avui el valor universal de l’autèntica cultura cristiana-europea, o bé, dit d’una altra manera, seria reformular el sentit de l’humanisme cristià, inspirador perenne de la intel-lectualitat i l’espiritualitat d´Occident, més enllà de les degradacions sociològiques i ètniques que tantes vegades han afectat la fenomenologia religiosa.

Un matís molt destacat d’aquesta questió és la necessitat de posar-se en vies de saber reconèixer la complementaritat de moltes dicotomies que reflecteixen l’esmentada divisió, i que s’amaguen darrera els principals conflictes de la recent història de les societats d’Occident. Per exemple les que contraposen mentalitat religiosa / mentalitat laica, deisme /ateisme, creient /agnòstic, etc. Ja s’entén que filosòficament parlant les dicotomies en questió son parelles de complementaris, que recíprocament s’impliquen l’una a l’altra, i no podria existir l’Occident modern sense aquest tipus de complementaritats. En realitat son el testimoni de la ruptura de l’antiga cristianitat, la qual, trencada i dividida, ha seguit existint, bé o malament sota aquesta mena de contraposicions, les quals vistes des del punt de vista d’un ciutadà d’una altra civilització, son matisacions diverses d’una mateixa cosa. Que els occidentals fóssim capaços de superar el dualisme en el tractament dels dits conceptes, seria un gran pas endavant en la concreció de la nova consciència històrica que les humanitats  ens ajuden a descobrir.

Veure els elements principals de la civilització d’Occident, així com saber reconèixer la seva unitat essencial, és una cosa que repercuteix inmediatament el bon plantejament de la questió multicultural, una de les principals pedres de toc dels nostres dies, difícil de resoldre, i també, un dels temes humanístics per excel.lència. Va ésser debatut en particular ara fa cinc anys, amb motiu de la celebració de l’Any de la Tolerància, a l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, en el seminari i la publicació que editarem sobre les Idees de Tolerància. Hi quedà clar, seguint el pensament dels autors clàssics (St.Tomàs, J.Balmes, etc) que la tolerància entre pobles, religions i cultures diversos,  només es pot assegurar en base al coneixement de la veritat, del bé i de la justícia. Això significa un sòlid arrelament històric, cultural, religiós i filosòfic, per part dels ciutadans, encara més per part dels dinamitzadors de la societat civil d’arreu del món. Només en base a l’arrelament de cada un d’ells en els propis valors, religió i cultura, es poden tolerar les diferències de forma que distingeixen els uns dels altres, tot respectant la persona, que està sempre essencialment més enllà de totes les formes, sobre tot si ens atenem a la rel espiritual i universal, que totes les religions i filosofies, dignes de tal nom, li reconeixen en última instància.

Heus ací que la coexistència multicultural no es podrà dur a terme sense un sòlid arrelament de cada cultura en la pròpia tradició, mitjançant el desenvolupament ací i allà del que suara anomenàvem la consciència històrica. Això és el retorn a les pròpies rels, que un analista com Samuel Huntington ens ha fet observar arreu del món, encara que anomenant-lo d’una manera molt matussera “procés d’indigenització” i sense copsar-ne el sentit profund ni l´abast. Aquest és un problema molt complex i roënt de les societats actuals, i és la principal “assignatura pendent” en assumpte de mundialització. Cal que des de les humanitats es planteji, tot desenvolupant la reflexió, i portant-la més enllà dels mers enfocaments idealistes, habituals a la mentalitat progressista del nostre temps. La segona cosa indispensable en aquest punt és l’estudi i la recerca en l’àmbit de les altres cultures, mentalitats i religions. Hi ha avui una gran quantitat de coneixements al respecte, però el seu accés es només ofert a una minoria, quedant en bloc la quasi totalitat de les institucions científiques i universitàries al marge de la matèria. L’ensenyament i la ciència del segle XX/inicis del XXI segueixen sent encara molt etnocèntrics i “parroquialistes”, quant al coneixement de la societat mundial que ens envolta, parcialment globalitzada i mínimament occidentalitzada.

Val a dir que conèixer les diferències entre religions i cultures, tot estudiant-les, no vol pas dir, contràriament al que de vegades vulgarment es creu, que això signifiqui promoure les barrejes indiscriminades…És més aviat al contrari. Els exemples de societats multiculturals exitoses, que han perdurat durant segles al llarg de la història –encara, que no siguin en tot comparables al cas actual- han aconseguit l’estabilitat i l’harmonia en base al respecte de les diferències, i a la bona administració de les separacions, que no tenen necessàriament per què ser discriminatòries, ni injustes, ans tot lo contrari. Des d’aquest punt de vista la ideologia del “mestissatge”, avui tant en boga en certs ambients, no és més que una creença sense base científica, i en gran mesura perillosa, tal com ja es constata contínuament en diferents situacions de tensió social en el món actual, provinents d’indiscriminades barreges de població. En aquest punt convé desenvolupar la ciència i no partir de la mera ideologia, tal com es fa habitualment. Les humanitats poden ajudar-nos a obrir importants camins de recerca intercultural, ja que tradicionalment aquest ha estat un típic tema d’estudi per part de l’humanisme.

 

*

Sobre el mètode de treball en el camp de les humanitats podem destacar quatre punts essencials, entre els molts i difícils que s’hi plantejen. Aquests son 1) l’aspecte comunitari, 2) l’aspecte pluridisciplinar, 3) la necessitat de la divulgació, i 4) privilegiar la qualitat i la petita escala.

El primer punt parteix de constatar l’exigència en el món actual del treball d’equip. Cal que les humanitats s’adaptin a dita exigència, la qual cosa és difícil, donada la seva varietat, i el freqüent individualisme de la gent que s’hi dedica. Per altra banda es xoca amb el fet que davant d’altres àrees de coneixement, docència o recerca, les humanitats no han donat peu a una estructuració professional corporativa. Això és una greu dificultat a l’hora d’endegar programes i plans d’estudi acadèmics, i sobre tot és una greu dificultat en front de la recerca. Sense encarar aquest punt, les humanitats no deixaran de ser , acadèmica i científicament parlant, una suma conjuntural d’especialistes, temes o disciplines de vàries menes, sense unitat realment reconeguda i concretable a la praxis intel.lectual. Per tal de suplir aquesta deficiència cal desenvolupar una capacitat d’iniciativa i una creativitat, quasi quixotesques, que contrasten amb la general atonia de l’actual intel.lectualitat en els terrenys afins a les humanitats, i sense les quals no es pot impulsar el seu desenvolupament.

 

*

El segon aspecte es desprèn inmediatament del primer. No poden haver-hi humanitats pròpiament dites si no es trenca amb el que Ortega i Gasset anomena la “barbàrie de l’especialisme”. Llur punt de vista, no es crea per suma de diferents aportacions des de camps diversos, ans per una opció diferent: la de mirar les coses des d’un punt de vista no ja particularista o disciplinar, sino des d’un enfocament no especialitzat, com és l’humanístic. Aquest és l’anfocament típic dels antics filòsofs i també del pensadors medievals, i posteriors, que des de Plató fins a Goethe, passant per Francesc Eiximenis, foren polígrafs. L’especialisme destrueix les humanitats. Va contra la humanitat, ja que l’home, en tant que persona i subjecte de coneixement, no és especialitzat. El coneixement d’un mateix, que és el principal objectiu, comporta el coneixement del món i de totes les coses, o al menys de moltes, i el coneixedor ha d’estar metòdicament disposat a considerar totes aquelles que la recerca li presenti com a pertinents. Això, és clar, xoca amb els criteris especialistes, que avui ordenen l’estructura del mercat, i per tant son els únics fiables de cara a la promoció científica… Descobrim aquí, doncs, una greu contradicció, tot constatant que les humanitats, en tant que pluridisciplinars, s’hauran de construir a repèl de la tendència usual.

Hi ha a més a més resistències molt fortes. La majoria d’investigadors universitaris, en veure’s invitada a sortir fora dels paràmetres del seu tema habitual de recerca i docència, es sent insegura, la qual cosa és percebuda generalment com un defecte, per més que la filosofia antiga ens afirmi el valor gnoseològic de dita inseguretat. És cada vegada més rar el cas dels professors universitaris que puguin ensenyar un punt de vista universal o global davant del coneixement. És més, tan corrent s’ha tornat l’especialisme – àdhuc en els medis suposadament “humanístics”- que contínuament és adduït com a protecció per tal d’evitar el debat i la revisió d’esquemes. La universalitat davant del coneixement, tan característica del pensament clàssic, i del tarannà filosòfic, acostuma ja a ser percebuda com una anormalitat, àdhuc com una inconveniència, una manca de cientificitat, o bé una ingerència en territoris “científics” aliens, que tendeixen a ésser percebuts com la propietat privada de corporacions d’investigadors aglutinats per un llenguate especialitzat, o “paradigma” de seguretat. Aquest panorama ha estat àdhuc teoritzat, i legitimat, per assagistes tan influents com T.Kuhn, I.Lakatos, P.Feyerabend o L.Althusser, alguns dels quals encara segueixen tenint predicament entre l’estament intel.lectual.

Caldrá recordar avui més que mai, que la filosofia clássica, base de les humanitats, i expressada a través de les humanae litterae, ha considerat el saber d’una manera totalment oberta i lliure, que no té res a veure amb el model “feudalístic” i a la vegada proteccionista, que el sistema dominant ha anat imposant a l’àmbit de la recerca-docència. Sortir de la pròpia especialitat -filosòficament parlant- no té perquè significar cap pèrdua de rigor científic, ni tampoc el simple fet de mantenir-se dins d’un “paradigma”, una “problemàtica”, o “programa de recerca”, corporativament consensuats, garantieix cap mena de cientificitat ni efectivitat de cara a l’obtenció de coneixements reals. A més a més la filosofia clàssica sempre ens ha ensenyat a veure la docta ignorància, el no-saber socràtic, com una premissa indispensable, un dispositiu metodològic de cara a la descoberta de lo nou. Davant d’això ja s’entén que un sistema d’organització de la recerca-docència basat unilateralment en criteris especialistes, tot afavorint el corporatisme “intel.lectual i científic”, no pot fer més que inhibir sistemàticament el desenvolupament de les humanitats, impedint l’obtenció de de nous enfocaments i  coneixements sobre la persona, la societat i la cultura, els quals llavors han de desenvolupar-se al marge del sistema, amb perjudici per totes dues bandes, així com pel progrés humà i social en general.

Cal considerar doncs atentament tots aquests impediments que pesen avui sobre els intents d’activitat pluridisciplinar. Sense aquesta les humanitats no podran mai existir dins de l’àmbit de la recerca-docència. Elles ens ensenyen a comparar i sintetitzar els coneixements en àmbits diversos, tot posant-los al servei del coneixement de l’home, de la formació i l’autoconeixement de la persona concreta. Les humanitats no son de ciències ni de lletres, i tenen com una de les seves principals funcions el recordar-nos que la ciència i el saber estan al servei de l’home, i no al revés, tal com ho dóna per entès l’especialisme avui imperant. Per copsar aquest argument tant important, que legitima humanament la pluridisciplina, cal situar-lo en lo concret. Veient, per exemple, com una forma de recerca científica oficial, abstractament dirigida al millorament de la vida humana, sembla exigir moltes vegades que la persona concreta de l’investigador sacrifiqui la pròpia vida a la ciència, esdevenint de vegades intel.ectualment monocolor i fins i tot humanament, un bàrbar. Això portat a l’extrem ho podem reconèixer en la forma de patologia “científica” expressada pel mite de Dr.Jekill i Mr.Hyde… Semblant esquizofrènia fa que sovint el resultat de la recerca, i els productes, fruit de l’aplicació, siguin altament perillosos, com ho explica també la mitologia de l’aprenent de bruixot (el qual pel seu enginy, però mancat de seny, acaba creant un geni que el devora ), la llegenda hebrea del Golem, o el mite del Dr.Frankenstein. En tals casos es pot observar el desequilibri d’una recerca científica, que només abstractament (o en teoria) està posada al servei de l’home.

La crítica que formulem al corporativisme especialístic que grava el desenvolupament de les humanitats, no impedeix defensar en un nivell més alt la necessitat d´impulsar un cert “corporativisme humanístic” a nivell mundial. Tant de bó això fos possible, i valgui la paradoxa.

Posar la ciència al servei de l’home, d’una manera no merament abstracta, significa reconèixer que totes les formes de coneixement que se’ns ofereixen en diversos àmbits, estan al servei de l’home concret per tal d’ajudar-lo en el seu desenvolupament com a persona. El desenvolupament de la personalitat comença com és lògic pel desenvolupament intel.lectual, el treball amb les idees, el refinament de la forma de pensar. Hem explicat ja més amunt, que la filosofia és l’activitat humana per excel.lència, en tant que ens ensenya a pensar ordenadament i abarca tot ordre d’idees. Al mateix temps el desenvolupament humà també comporta els aspectes emocionals i corporals, els quals jeràrquicament depenen de les funcions intel.lectuals, les quals tota ciència està destinada a servir. Per tant tot hom, en tant que pensador i filòsof, en tant que persona, s’alimenta necessàriament de totes les ciències, i necessita el desenvolupament de la pròpia reflexió en diferents ordres d’idees. Que això es pugui fer de manera mès o menys sistemàtica i aprofundida, no exclou que és algom essencial a la naturalesa humana normal. Les humanitats ens ensenyen a practicar el saber desde aital punt de vista, i per això afirmen sempre i en tot moment la necessitat de superar l’especialisme i la fragmentació de sabers per a reconduir-ho tot a la persona, el subjecte concret, que és el locus de la comprensió, de l’acció i de totes les transformacions individuals i col.lectives, i sobre tot és el locus per on s’estableix el contacte amb allò que és universal.

L’anterior argument no critica l’enfocament científic convencional, centrat, com és lògic i necessari, en la divisió del saber en diverses especialitats, per tal de poder aconduïr cert tipus de recerques. El que critica és el seu exclusivisme, el seu fonamentalisme. Perquè la ciència especialitzada sense les humanitats, tendeix a esdevenir perversa. El punt de vista humanístic és més fonamental i previ, i cal que sigui reconegut sempre i en tot moment que es tracti de recerca i docència. No hi ha dualisme entre ambdós punts de vista: hi ha una necessària complementaritat, que cal tenir en compte, com no han deixat d’advertir-ho sempre els savis i pensadors més destacats. Caldria, al menys, de cara a afluixar els nusos en aquest punt tant difícil, deixar d’invocar “retòricament” la bondat de la pluridisciplina, per a passar a enfocaments més operatius. El primer és adonar-se de que el sistema imperant tendeix al fonamentalisme de l’especialisme, tot imposant-nos la concomitant “feudalització” als àmbits del saber i la transmissió. El segon és estudiar la dificultat real de l’enfocament i la pràctica pluridisciplinar a les situacions concretes en que s’intenta aplicar-la, analitzant i teoritzant un per un els obstacles que se li oposen. Només aixi es podrà començar a promoure-la realment, per a assegurar el conreu de les humanitats i la descoberta de nous coneixements… Tal com ho reconeixen avui els investigadors amb més autoritat, tots els grans descobriments de la ciència es produeixen  arran dels límits, en els àmbits de frontera: els que separen, i a la vegada uneixen, una i altra especialitat del coneixement.

 

*

Posar en pràctica la pluridisciplina comporta, com ja s’ha insinuat, sortir dels llenguatjes massa especialitzats. Per a cultivar les humanitats cal que cada docent o investigador faci marxa enrera de l’especialització lexical, abandonant en la manera d’expresar-se, escrita o verbalment, bon nombre de neologismes i paraules extranyes, creades artificialment, sovint per ignorància (com és habitual, per exemple en les ciències socials posteriors a Durkheim, que fou el principal impulsor del cientisme en aquest terreny), tot recuperant un llenguatge planer, que es faci entenedor per a la majoria. Això, que va a repèl de l’establishment científic i acadèmic, concorda, en canvi amb una necessitat del nostre temps, repetidament expressada des de diferents posicions i instàncies socials i polítiques: La d’apropar el coneixement a la gent, com és desitjable en una societat de tarannà democràtic que tant valora la disponibilitat general dels medis de cultura, el desenvolupament dels recursos humans i el capital social.

Per altra banda és cert que si les humanitats son per afavorir el desenvolupament de la persona humana en general, cal que el coneixement que els hi és propi s’expressi dela manera més clara possible i es faci accessible de la manera més ampla. Això significa potenciar l’aspecte divulgació del coneixement, que moltes vegades és despreciat des de punts de vista científics convencionals. Per als que conreen les humanitats, aquesta és avui una obligació de primer ordre. Tant és així que si es volen desenvolupar realment les humanitats, cal entendre que és més important la divulgació, que no pas una hipotètica recerca suposadament científica, la qual quasi sempre en aquest terreny és o bé impossible, o bé poca cosa més que un hàbil dispositiu per a cobrir l’expedient acadèmic i atreure subsidis públics, sense aportar a la societat cap coneixement real. Cal entendre ací que les humanitats son una altra mena de ciència, que també aporta coneixement, però amb un mètode propi, molt diferent del que avui vulgarment és percebut com a “científic”, i totalment aliè als plantejaments quantitatius de tipus estadístic.

L’adquisició d’un llenguatge planer per part de investigadors i professors denota per altra banda l’adquisició d’un grau en la maduresa intel.lectual, donada la fenomenologia acadèmico-científica que acabem de comentar. És òbvia la rapidesa amb que s’adquireixen els llenguatges tècnis i les terminologies especialitzades, i la facilitat amb que poden manejar-les estudiants i investigadors en els primers estadis de la carrera. Son àdhuc instruments  perillosos, al menys des del punt de vista humanístic, perque comporten cert poder davant de l’auditori no especialitzat, i sobre tot perque produeixen inmediatament el miratge d’un coneixement, que en realitat moltes vegades no és més que joc de conceptes i pura vacuitat informativa. Valguin com uns exemples, entre molts, la fascinació massiva i el poder que impliquen el discurs especialitzat de la ciència econòmica, de la ciència mèdica o el llenguatge de la estadística, autèntiques eines valuoses per la recerca, però també per a la prestidigitació intel.lectual i la manipulació massificadora dels no especialistes.

Per contra, el llenguatge planer és avui una bona manera de conrear les humanitats. Ja ho va ser de vegades en temps passat. Recordem com Dante, Llull i altres humanistes de´n primer, optaren per escriure en plà, tot abandonant el llatí, que llavors era tingut per llengua culta. Ells sota l´humil vestimenta de la llengua vulgar  transmeteren grans i profunds coneixements universals. Això succeí en una època on el llatí havia esdevingut la llengua de sabers fòssils, patrimoni de minories que tampoc se’n beneficiaven gaire. El llenguatge planer és el més apte i transparent per a transmetre idees interessants i coneixements d’autèntica pertinència humana, i això sense caure en l’idealisme de creure que per aquest simple fet deixi de ser apte, el dit llenguatge, a fins no tan nobles. És en tot cas un gran pas en la direcció humanística, que tot especialista i coneixedor d’un camp científic concret, opti també per expressar-se de manera senzilla i entenedora. Això l’obliga a connectar amb les idees més importants i a copsar-les tot explicant-les, i a referir-les a altres llenguatges i àmbits de significació, tot deixant de banda lo superflu i lo buit de sentit. En una societat que plau de situar-se en la nova era de la comunicació, aquest tipus d’aventura intel.lectual és plenament escaient, necessària, i típicament humanística.

 

*

El quart punt important a tenir en compte quant al mètode de les humanitats és la valoració dels desenvolupaments en petita escala, dels experiments de tamany reduit, i en general, de les coses menudes. Aquí ve in mente el títol del famós llibre del Schuhmacher, Small is beautiful, que ha tingut impacte en el pensament avantguardista de les últimes dècades, ja que expressa suscintament una idea importatant, que és també una condició pel desenvolupament de les humanitats. Darrere hi ha l’afirmació de la qualitat, la qual davant de la la seva paredra, la quantitat, sempre se’ns apareixerà com una cosa petita. És evident que l’home en el món és una cosa petita, si és que visualitzem l’univers com una cosa gran, tal com es fa correntment. També és evident que davant de la visió sociològica i estatal de la humanitat, pròpia del nostre temps, el cultiu de la personalitat humana, l’atenció a la persona concreta, sembla molt poca cosa. Estadísticament parlant, el coneixement d’un mateix, l’adopció d’un tarannà filosòfic, i l’atenció pluridiciplinar a tots els detalls de la vida, son coses que no compten. Exagerant la nota, es pot observar que la humanitat, social i estatalment concebuda, reflectida per l’estadística (demogràfica, mèdica, economètrica, etc) és una cosa abstracta. Les humanitats ens inviten, en canvi, a considerar-la de manera  real i concreta, en l’ací i l’ara, en tant que persona, en la seva irrepetible unicitat. Per a poder afirmar aquesta actitud relativament senzilla, cal veure que avui resulta intel.lectualment complicada. I és per afavorir-la que pot ser útil recordar el valor de lo petit en front d’allò gran. En tot cas és interessant reflexionar sobre la polaritat quantitat i qualitat, per tal de copsar la dimensió humana real, i reconduir a lo concret tota problemàtica, tal com les humanitats ens ensenyen a fer-ho.

Aquest punt de vista ens porta també a valorar tots els canvis, millores i desenvolupaments que es produeixen en petita escala, al voltant de la persona, i de les relacions i els grups humans que partint de la seva qualitat prenen forma i es desenvolupen, tot comunicant-se i col.laborant. Veure i saber reconèixer la petita escala en matèria de fenòmens humans, socials i polítics, és posar-se directament en sintonia amb els principals i més poderosos processos de la transformació del conjunt holísticament considerat. Hi podem reconèixer la llavor, o l’embrió -valguin les metàfores- dels ulteriors desenvolupaments societaris. Tal com ho afirmen els filòsofs i savis de totstemps, és de l’economia interior de l’ànima humana que procedeixen totes les accions, relacions i estructures socials, ja que aquestes no fan més que projectar  coses que bé o malament han estat concebudes i impulsades cap a fora “desde dins” per la ment i la voluntat, així com vehiculades per l’emoció. I això és així, per més que la interacció humana sigui constant, i cap persona sigui aillable respecte del seu proïsme. Val a dir que és el microcosmos home, i la microsocietat que l’envolta (familiar, veinal, professional, lúdica, etc) el punt de vista que les humanitats ens ensenyen a valorar, no només com la cosa més bella, sino també com la més poderosa i la única realment efectiva, per a transformar la comunitat i les relacions socials. Aquest punt de vista és concret, personalitzat, qualitatiu, únic, irrepetible, a diferència del punt de vista abstracte amb en qual les ciències socials i “humanes” convencionals acostumen a fer-nos veure totes aquestes coses referents a l’home, per tal de millorar la seva condició. Tal com en les reflexions anteriors, cal recordar que de cara a la comprensió convé situar-se més enllà de tot dualisme, entenent que un punt de vista no anula l’altre, ans el complementa.

En el moment actual es tenen en compte sobre tot els aspectes materials, quantitatius i abstractes de la humanitat. És cosa pròpia d’una civilització molt desenvolupada, i dels enfocaments del pensament únic sobre l’home, propi de la ideologia dominant en el sistme mundial. Els problemes humans, a l’enfocar-se “científicament”, esdevenen inmediatament econòmics i s’expressen mitjançant el llenguatge propi dels Estats moderns, la estadística. En tal context el punt de vista de les humanitats ha tingut les de perdre, i és molt difícil no ja el fer-lo prevaldre, sino recordar en què consisteix, i aplicar-lo, encara que sigui puntualment, a la recerca i la docència. Per això, així com és important no fer-se il.lusions al respecte, és també molt important aprendre a valorar el tipus de treball intel.lectual que signifiquen les humanitats, i les iniciatives que al seu voltant es promouen, encara que des del punt de vista convencional semblin insignificants pel seu tamany i el seu abast. En el pot petit hi ha la bona confitura.

 

 

 

 

 

[1] Este ensayo fue incluido en la publicación (ISBN:84-931088-5-5)  por mi coordinada bajo ese mismo título, al estar impulsando como decano la creación de una facultad de Humanidades en la Universidad Internacional de Cataluña, recién fundada por aquellas fechas.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s